Concert per a dos pianos

Aquest Concert per a dos pianos és una de les primeres grans obres de Josep Soler. L’obra, acabada al juliol de l’any 1961, ha estat revisada en diferents ocasions. L’última d’aquestes revisions és la que es publica aquí, datada l’octubre de 2007, i inclou una dedicatòria in memoriam als dos pianistes que la van estrenar, amics de l’autor i companys en la docència durant molts anys. El tema de la mort és molt present al llarg de l’obra de Josep Soler (tant en l’obra musical com en l’assagística) i, malgrat que en aquest concert inicialment no se’n feia cap referència, al moment de revisar-lo i dedicar-lo al record dels amics absents, la reflexió sobre el més enllà s’ha fet de nou present.
L’expressivitat de la música de Soler és protagonista en cada compàs de l’obra. La prioritat que l’autor dóna al fet expressiu es tradueix en un gran nombre d’indicacions ben precises per als intèrprets que van des del pianíssimo, amb quatre p, fins al fortíssimo amb quatre f, apunts sobre el fraseig (fins i tot amb digitacions), i la constant cerca de sonoritats i textures concretes. L’obra reclama una gran exigència en el treball cambrístic i una compenetració que requereix no solament un treball tècnic sino també un posicionament comú dels dos pianistes davant l’obra. El fet d’utilitzar dos pianos no respon en absolut al model de solista i acompanyant sinó que és fruit de la necessitat de disposar de les sonoritats superposades dels dos instruments amb el mateix nivell de discurs un que l’altre.
El primer moviment s’inicia en el registre greu dels dos instruments. Un subito fortíssimo coincideix amb el canvi de registre, (el primer piano accedeix a les notes més agudes) i un fragment poco più presto condueix a les quatre efes fins al final amb una figuració en staccatto que ja ha anat apareixent amb anterioritat. El segon moviment està escrit principalment en forma de diàleg entre els dos instruments i inclou episodis de gran interès, com el dels trinats a quatre mans, o les figuracions rítmiques juxtaposades. Un gran solo del primer piano contrasta amb el final en el que tres grans acords a tutti, on sonen fins a 14 notes alhora, basteixen una ressonància sobre la que s’inicia el tercer moviment. La darrera part del Concert contrasta amb les dues anteriors en el fet que la seva escriptura és molt vertical i molt rítmica. En la part central, mentre el segon piano insisteix en el ritme, el primer actua més lliurement amb figuracions arpegiades. L’obra clou amb una gran pausa que dóna pas als llargs acords conclusius que es perden en el no-res.

David Puertas