Lamote de Grignon, Ricard

Ricard Lamote de Grignon i Ribas (Barcelona 1899-1962). Fill de Joan Lamote de Grignon i Bocquet, director i compositor de renom internacional que exercí una gran influència sobre la vocació i l’educació del seu únic fill. Realitza els seus estudis musicals al Conservatori del Liceu i a l’Acadèmia Marshall de Barcelona. Quan tenia 20 anys entra a formar part de les orquestres Simfònica de Barcelona i la del Gran Teatre del Liceu. Inicia la seva carrera com a compositor amb la col·lecció de peces per a piano, Engrunes. El 1930 entra com a director de l’Orquestra Simfònica de Girona i dos anys més tard guanya per oposició la plaça de subdirector de la Banda Municipal de Barcelona. Els avatars de la Guerra Civil l’obliguen a desplaçar-se a València treballant com a subdirector de l’orquestra d’aquesta ciutat al costat del seu pare, fundador i director d’aquesta formació. De retorn a la seva ciutat natal i sense deixar de composar en cap moment, rep diversos encàrrecs de músiques per a pel·lícules de les que se’n comptabilitzen més d’una vintena així com un gran nombre de col·laboracions diverses en programes radiofònics. Finalment el 1957 aconsegueix el nomenament com a subdirector de l’Orquestra Municipal de Barcelona al costat del seu bon amic Eduard Toldrà.
La seva obra consta bàsicament d’obres simfòniques com Facècia (1936) que obtingué el Premi Juli Garreta el 1938, Dos Petits Poemes, Cartell Simfònic (1936), Tres Sonates del Pare Soler o Simfonia Catalana (1950), entre d’altres, així com Concierto Mágico, música per a la pel·lícula del mateix nom i Tríptico de la Piel de Toro, ambdós per a piano i orquestra. Ballets com El Rusc, estrenat al Gran Teatre del Liceu, Somnis (1929) o Un Prat dedicat al seu “pare i mestre”, també un Divertiment (1936), ballet per a orquestra de jazz simfònic. Òperes de gran format com La Cabeza del Dragón (1939) estrenada el 1959, amb llibret de Valle-Inclán, i de cambra com Le Petit Chaperon Vert amb text francès de Marià Camí, o Màgia, amb llibret propi, estrenada el 1952 i l’òpera infantil La Flor estrenada el 1934 i interpretada en diverses ocasions. També trobem poemes simfònics com Enigmes que obté el Premi Ciutat de Barcelona l’any 1950 així com la seva obra pòstuma El Càntic dels Càntics finalitzada abans de la seva mort el 1962. En la seva música vocal hi destaquen obres per a veu i piano sobre poemes de Carner, Maragall i d’altres i també peces corals com el Romance del Caballero i l’harmonització de cançons tradicionals. Conté també obra per a piano, i diverses obres per a diverses formacions instrumentals com son Toccata, Premi Santa Llúcia 1957 de Joventuts Musicals; Goya, sis peces desagradables per a deu solistes i el conjunt de petites peces per a diversos grups de vent titulades Miniatures, destinades com a exercicis previs als assajos per als instrumentistes de l’Orquestra de València.