Cercós, Josep

Josep Cercós i Fransí (Barcelona 1925-1989) no és un compositor dòcil a l’encasellament estètic. La militant aversió que professà envers l’adhesió a qualsevol mena d’isme, conjugada amb un exigent procés d’autocrítica, marquen profundament la seva obra, víctima, al seu torn, d’incisives i radicals intervencions del compositor al llarg de la seva evolució estètica. Aquest procés evolutiu, que un Cercós encara adolescent inicia amb un llenguatge de caire post-romàntic de clara filiació germànica –Simfonia n. 1 (1942), Simfonia n. 2 (1946)– madurarà, després d’estudiar amb R. Lamote de Grignon i, especialment, gràcies al coneixement dels corrents europeus que li brindà C. Taltabull, cap a un particular neoclassicisme –Preludi, recitatiu i fuga (1947-49), Sonata (1952)– on es fa palès el seu peculiar sentit harmònic no exempt d’un cert ressò de les troballes de P. Hindemith. Posteriorment, després d’una breu estada a Ginebra i als cursos de L. Nono i H. Scherchen a Gravessano, Cercós inicia l’etapa que més l’ha caracteritzat amb l’estrena, l’any 1960, de Continuïtats –obra avui desapareguda– Aquest període es distingeix per un incansable afany investigador i especulador i per una absoluta independència de criteri, renunciant a cap compromís de tipus “actualista”, que el portarà des de propostes clarament experimentals –S 24 (1960)– tot passant per moments d’evident recerca del mètode –Conjunt per a 7 instruments (1963)– com d’incursions en el serialisme –Octet (1968-69)– fins al personalíssim llenguatge de les dues Glosses per a violoncel i piano (1972). L’evolució de Cercós culminarà els anys 80 que, malgrat veure marcats per un precari estat de salut, són els més fecunds i on el compositor farà un gir estètic en el que sintetitzarà les diverses etapes de la seva vida. Aquesta síntesi s’inicia amb els 2 Retaules (1983) obra eminentment contrapuntística i molt lligada encara als precedents immediats. A partir del Concert per a violoncel i orquestra (1983) i del Concert per a viola i orquestra (1985) el record de les seves primeres etapes esdevé inequívoc. Encara revisarà les dues primeres simfonies, compondrà un Passacaglia per a orgue (1989) i deixarà enllestit un cicle de 16 cançons per a baríton i piano –Els bells camins (1988-89)– sobre textos del poeta M. Martí i Pol.

Dins d’aquesta evolució estètica somerament exposada hi ha un gènere que pren una rellevància significativa, el de la cançó. Gran part dels llenguatges i estils suara esmentats en l’esdevenir vital de Cercós, tenen la seva manifestació en aquesta forma, de manera que podríem traçar-ne un recorregut complet –des de la més tendra joventut– basat només en la seva obra vocal. Ja en el darrer període de la seva vida s’endinsà de nou en la cançó de concert amb Els bells camins. Aquest cicle, juntament amb la seva Passacaglia per a orgue, esdevé de fet el seu testament musical. Per a fer-ho trià el que tal vegada ha estat el poeta més popular i més llegit d’aquests darrers anys a Catalunya, Miquel Martí i Pol (1929-2003). Poeta que partí d’una actitud de fort compromís social i que, des de 1970 a causa d’una esclerosi múltiple que l’obligà a recloure’s, inicià un procés d’introspecció i meditació de les seves limitacions tot transcendint l’àmbit de la malaltia i centrant-se en l’expressió de les sensacions més humanes com l’amor, el desig i la mort, sempre amb una forta càrrega autobiogràfica.