Quintet en Fa (1953)

El primer moviment té caràcter de dansa, de ball ritual farcit d’hemiòlies de tall mediterrani. La música és fresca, diàfana. Sempre rítmica. Ens recorda les sardanes d’Eduard Toldrà, que en aquella època dirigia el violí de Benejam a l’Orquestra Municipal de Barcelona.

En el segon moviment la sonoritat és més fosca, d’un impressionisme poc lluminós, més aviat pregon. La flauta vol moure’s lliurement amb l’oboè i el clarinet, però el tempo lent i el registre greu de la trompa i el fagot no els deixen esplaiar-se en la seva coreografia. La referència al famós preludi orquestral de Debussy és inevitable, pels colors tímbrics i pel caràcter somort, de migdiada mandrosa. El compositor francès és oníric. Benejam, transcendent.

El tercer moviment torna a ser rítmic, que aquest cop suggereix  una dansa urbana, més moderna i atrevida. L’autor incorpora la irregularitat amb compassos de cinc pulsacions, que sincopen el discurs musical fins a conduir-lo de nou a un temps lent. Aquesta vegada no és obscur, sinó ample, de caràcter gairebé orquestral. Les disposicions harmòniques dels darrers acords d’aquest fragment lent són netament jazzístiques, amb la tensió harmònica col·locada com ho haurien fet Gershwin o Bernstein. El final és brillant, directe, sense interrupcions i ple d’efectes dinàmics.

Esteve Molero