Quintet en Fa (1953)

En el segon moviment la sonoritat és més fosca, d’un impressionisme poc lluminós, més aviat pregon. La flauta vol moure’s lliurement amb l’oboè i el clarinet, però el tempo lent i el registre greu de la trompa i el fagot no els deixen esplaiar-se en la seva coreografia. La referència al famós preludi orquestral de Debussy és inevitable, pels colors tímbrics i pel caràcter somort, de migdiada mandrosa. El compositor francès és oníric. Benejam, transcendent.

 El tercer moviment torna a ser rítmic, que aquest cop suggereix  una dansa urbana, més moderna i atrevida. L’autor incorpora la irregularitat amb compassos de cinc pulsacions, que sincopen el discurs musical fins a conduir-lo de nou a un temps lent. Aquesta vegada no és obscur, sinó ample, de caràcter gairebé orquestral. Les disposicions harmòniques dels darrers acords d’aquest fragment lent són netament jazzístiques, amb la tensió harmònica col·locada com ho haurien fet Gershwin o Bernstein. El final és brillant, directe, sense interrupcions i ple d’efectes dinàmics.

Malgrat que al llarg d’aquest text s’han anomenat compositors i influències diverses, la música de Benejam no forma part de cap generació ni de cap grup estètic concret. Com va escriure Manuel Valls a Història de la música catalana (Taber, 1969): “La guerra civil primer i els anys miserables de la postguerra, coetanis al desastre mundial de 1939 després, impediren la cristal·lització d’un sentit comunitari. Cada individualitat s’ha nodrit de les seves vivències particulars i s’ha forjat un món estètic isolat, al qual ha mancat la consciència solidària de l’empresa col·lectiva”. Per això concloem que la música de Lluís Benejam és única i molt característica. Exquisida, dèiem al principi. I aquest quintet de vent, escrit el 1953, és una bona excusa per degustar-la.

Esteve Molero