No hi ha productes
Els preus són amb IVA inclòs
Au pays de la soif et de la peur
L'obra Au pays de la soif et de la peur, de gran expressivitat, es desenvolupa en moviments lents i aprofita els registres dels dos instruments en tota la seva amplada. La interpretació de l’obra exigeix el màxim als intèrprets i, sobretot, requereix una compenetració extrema.
Receptor: :
* Camps exigits
AC339
Nou producte
L'obra Au pays de la soif et de la peur, de gran expressivitat, es desenvolupa en moviments lents i aprofita els registres dels dos instruments en tota la seva amplada. La interpretació de l’obra exigeix el màxim als intèrprets i, sobretot, requereix una compenetració extrema.
Aquest producte ja no està en estoc
Data de disponibilitat:
Època | Segle XX |
Instruments | Clarinet, piano |
Pàgines | 30 |
Durada | 10 min |
Contingut | Partitura i part |
ISMN | 979-0-3502-0632-0 |
Edició | Paper |
L’any 1995 Josep Soler va compondre dues obres titulades exactament igual: aquesta que teniu a les mans per a clarinet i piano i una altra per a dos pianos basada en un tema del Quartet op. 130 de Beethoven. Ambdues van rebre el nom de Au pays de la soif et de la peur (Al país de la set i de la por), un títol manllevat d’un gravat del pintor francès George Rouault (1871-1958). Rouault va fer, entre els anys 1922 i 1927, una sèrie de 58 gravats sobre la mort i el més enllà, alguns inspirats en motius religiosos, i tots ells acompanyats d’alguna frase, moltes de les quals són frases de la Bíblia. La sèrie de gravats va titular-se amb el nom genèric de Miserere. La planxa número 26 duu inscrita la frase Au pays de la soif et de la peur i, com bona part dels gravats de la sèrie, mostra uns personatges tristos i desolats que amb la mirada es pregunten sobre el més enllà.
L’obra per a clarinet i piano que Josep Soler va compondre a partir d’aquest gravat és d’unes dimensions notables (l’enregistrament editat per Anacrusi l’any 2001 supera els 20 minuts de durada) i està dedicada al clarinetista Joan Pere Gil que la va estrenar a Barcelona el 23 de novembre de 1996. L’obra, de gran expressivitat, es desenvolupa en moviments lents i aprofita els registres dels dos instruments en tota la seva amplada. Malgrat que no busca el virtuosisme, la interpretació de l’obra exigeix el màxim als intèrprets i, sobretot, requereix una compenetració extrema que obliga a afrontar la temàtica de l’obra i el seu rerafons filosòfic (o espiritual) des d’una mateixa perspectiva.
David Puertas