Atentament

Als compositors sempre els ha motivat la coneixença de bons intèrprets ja que per un cantó esperonen la creativitat i per l’altre són garantia de bones interpretacions.

En Jep Nuix té moltes obres dedicades a instrumentistes concrets i és interessant la fascinació que sent un flautista com ell pel contrabaix. De seguida surten quatre noms de contrabaixistes que han motivat i tocat aquestes obres: Daniel Machado, Enric Ponsa, Rafael Esteve i Corrado Canonici.

A partir d’aquí parteix una exhaustiva recerca de possibilitats sonores en el contrabaix: simultaneïtat de pizzicato i arc, glissandos, harmònics, trémolos..., tot provat i pactat amb els intèrprets.Ara bé totes aquestes consideracions tècniques interpretatives no llasten la lliure creativitat d’en Jep. Ben al contrari, com més precisions els instrumentistes li donen més lliure se’n sent i, el més important, sap com usar aquestes opcions a favor de la seva creativitat. Així, les peces s’escolten soltes, sense cap mena de cotilla, sense que les llargues xerrades autor-intèrpret hi hagin provocat cap mena d’esbiaixada ni que hi hagi cap efecte entrat amb calçador.

A l’obra Atentament, a diferència que en l’obra Gallinària, el plantejament inicial sembla ser molt més tècnic, més mental i, com és molt típic en Jep Nuix, molt progressiu. S’inicia l’obra amb una única idea, un únic efecte per explotar-lo fins al límit, per canviar-lo i augmentar-lo.

Amb menys material és impossible de començar, amb una sola nota, en un passatge que, malgrat que estigui tot escrit, no deixa de ser un efecte per esbrinar fins on es pot forçar una nota de contrabaix abans que no es trenqui o que els seus propis harmònics se la mengin.

I, després d’una sola nota... dues notes! I després l’octava i després la segona octava... per continuar explorant sonoritats: més a prop del pont, matant la fonamental, alternant arc i pizz, glissandos i tremolos simultanis, quarts de to, progressar des de sul tasto a sul ponticello, col legno...

I així podria anar descrivint aquest reguitzell d’elucubracions sobre les possibilitats del contrabaix però arriba un moment crucial: és quan deixes de pensar en tot el que s’hi cuina a la partitura i et trobes escoltant música. Hi ha un moment on es dóna el tomb, on deixes d’analitzar i d’intentar reconèixer què està passant i com es fa per aconseguir una tan àmplia varietat de sons... per passar simplement a escoltar i a deixar-te embolcallar de sonoritats que ja no perceps com a tècniques sinó simplement com a sensorials.

És la tècnica al servei de la música i no a l’inrevés. Al final s’aplaudeix l’instrumentista per les complicacions que ha hagut de superar i, a la vegada, a la música per ser tan diàfana. És la dificultat al servei de la senzillesa i la complexitat al servei de les sensacions més bàsiques del plaer auditiu.

Frederic Sesé