Gallinària

Als compositors sempre els ha motivat la coneixença de bons intèrprets ja que per un cantó esperonen la creativitat i per l’altre són garantia de bones interpretacions.

En Jep Nuix té moltes obres dedicades a instrumentistes concrets i és interessant la fascinació que sent un flautista com ell pel contrabaix. De seguida surten quatre noms de contrabaixistes que han motivat i tocat aquestes obres: Daniel Machado, Enric Ponsa, Rafael Esteve i Corrado Canonici.

A partir d’aquí parteix una exhaustiva recerca de possibilitats sonores en el contrabaix: simultaneïtat de pizzicato i arc, glissandos, harmònics, trémolos..., tot provat i pactat amb els intèrprets.

Ara bé totes aquestes consideracions tècniques interpretatives no llasten la lliure creativitat d’en Jep. Ben al contrari, com més precisions els instrumentistes li donen més lliure se’n sent i, el més important, sap com usar aquestes opcions a favor de la seva creativitat. Així, les peces s’escolten soltes, sense cap mena de corsé, sense que les llargues xerrades autor-intèrpret hi hagin provocat cap mena d’esbiaixada ni que hi hagi algun efecte entrat amb calçador.

Sempre amant dels lligams una mica rocambolescos i aparentment superflus, Gallinària rep el seu nom de la localitat empordanesa de Galliners on en Jep hi havia passat vetllades musicals molt agradables.

Cal dir això per a què l’evident imitació del so de la gallina en els primers compassos prengui sentit. Solament és una excusa per iniciar la composició i és una de les múltiples aclucades d’ull i jocs de paraules que espurnen la seva obra. No és intenció d’en Jep evocar una gallina sinó evocar aquella localitat i els records que li portava.

L’estructura és clara: el tema inicial que hem comentat reapareix al final i és prou evident per a donar sensació conclusiva. Pel mig hi ha episodis de contrastos de matís, passant del més fort al més piano possible, de baixades cromàtiques sobre un pedal que converteixen el contrabaix en un instrument polifònic...

És una peça virtuosa, talment un estudi, però amb marge per a la interpretació. Dit d’una manera senzilla: les notes s’han de fer totes i seguint les precises indicacions que hi ha escrites però l’intèrpret sempre hi pot ficar cullerada.

Frederic Sesé