Cants d'amor

Els Cants d'amor recullen la música vocal que va escriure Soler entre els anys 2011 i 2013 a partir de dues fonts: el Llibre d'Amic e Amat (ca. 1276) de Ramon Llull i les Perles del llibre d'Amic e Amat den Ramon Llull que Jacint Verdaguer va escriure els darrers anys de vida, sota l'impacte del que considerava el llibre d'or de la literatura catalana, i que es va editar de manera pòstuma el 1908. La influència de Llull sobre Soler també és considerable. Bon exemple en són aquestes peces que mostren una apropiació lliure i creativa de l'atmosfera poètica i mística de Llull i de Verdaguer, utilitzant textos en català, característica poc habitual en una obra dominada per textos en llatí, alemany, anglès i francès. Soler se sent continuador d'aquesta tradició a la que pertany el drama litúrgic medieval, en la que la música abraça el text perquè és el seu missatge el que es vol comunicar amb claredat. D'aquí que en la seva música vocal, que ocupa un lloc predominant en la seva producció, Soler condicioni el tractament de la melodia a la intel·ligibilitat del text, com ha assenyalat Roura. En aquesta obra passa el mateix, la poesia de Llull i de Verdaguer ha de transmetre's amb claredat, com passa a la seva Cançó de bressol (1997) per a cor i orgue sobre la segona estrofa de la Cançó de la Verge de Verdaguer, “Que n'és de bella ta galta en poncella...!”. En aquest cas  el tractament melòdic de les veus o les textures polifòniques no només es troba subjecte al text escollit, sinó també la pròpia estructura de cada un d'aquests Cants d'amor. El que distingeix cada un dels cants, més enllà de les tessitures que tria el compositor ‑amb la peculiaritat de les veus blanques per al versicle 26 del Llibre d'Amic e Amat “Cantaven els aucells l'alba...”‑ són els models d'intervals i les seves transformacions en cada una de les seccions.

            El Llibre d'Amic e Amat és el gran llibre de la poesia mística lul·liana. Com afirma Blanquerna al Llibre d'Evast e Blanquerna, Amic és el fidel i Amat és la divinitat. Un diàleg impossible, ja que Déu no respon. Tan sols en la poesia i en la música Amat pot respondre a les paraules d'Amic, encara que aquest no trobi la paraula (“L'Amat a l'Amic li pren la paraula, no podent parlar a qui tant aima”). Ebri de divinitat, només el poeta i músic és un foll per Déu, gràcies a la mediació de l'amor. En aquest cas, de l'art més elevat en la confluència de la música i la paraula.

                                                                                                                                          Diego Alejandro Civilotti