Sardana per a flauta i piano

La Sardana per a flauta i piano té l'interès especial de ser la primera obra que va compondre Eduard Toldrà, o si més no, la més antiga de les que s'han conservat. Inèdita a causa d'un exigent sentit de l'autocrítica que va caracteritzar sempre el músic; descobrim en aquesta senzilla Sardana da camera –que ens demostra l'interès precoç que Toldrà va sentir per un gènere en el qual havia d'esdevenir vertader mestre-, n'és una mostra la pròpia qualitat d'una melodia lleugera i expandida amb tota naturalitat i recolzada sobre una harmonia estàtica en La M que marca la immobilitat general de la pri­mera secció de Curts. Contràriament, en els Llargs la peça s'anima mitjançant una sèrie de procediments esbossats aquí de forma molt elemental que Toldrà reservarà per a la part central de moltes de les seves cançons. En la força expressiva del cant amb la indicació de Com una cançó s'enceta tot seguit l'acompanyament sobre el ritme característic de sardana. Tot plegat és ingenu però res resulta incorrecte. Diríem que la mateixa discreció dels mitjans emprats i el sentit acurat dels límits en un jove vio­linista de 16 anys –que aquell mateix any de 1912 presentava amb tres amics seus el Quartet Renaixement— preserven la Sardana per a flauta i piano i l'embolcallen amb una innocència, frescor i desimbolta alegria que sincerament pensem que mereixia veure la llum amb aquesta edició.

César Calmell