Soliloqui IV

Els quatre Soliloquis, sens dubte la pedra angular de la producció de Joaquim Homs per a guitarra, estan relacionats amb el sentiment de soledat provocat en el compositor per la prematura pèrdua de la seva esposa. El mateix autor en remarca el caràcter íntim i reflexiu com a principal tret comú a tots els seus soliloquis: “…amb freqüència, més que monòlegs vénen a ser intents de diàlegs sense resposta”.
El fet que la guitarra sigui l’instrument per al qual més soliloquis va compondre, juntament al violoncel, el seu instrument de formació, suggereix que el compositor hi troba alguna resposta adequada a les seves intencions per la intimitat que ofereix la seva sonoritat.
El Soliloqui IV és, d’entre la seva música per a guitarra, l’obra que assoleix un grau més alt de sofisticació constructiva. La voluntat melòdica queda emmarcada en un plantejament retòric en què les imitacions, mutacions i derivacions serveixen per a construir un discurs en què el contingut emotiu del so i la seva relació amb el silenci assumeixen el paper protagonista.

Àlex Garrobé