Impromptu num. 14

La primera part de l’Impromptu núm. 14 és com un moviment perpetu i trepidant, amb un caràcter juganer en què la compenetració entre els dos intèrprets és molt exigent, amb l’oboè sempre en el registre agut, punyent i incisiu. La part central és la que proporciona més lluïment a l’instrumentista de vent, amb passatges molt lliures. La reexposició reprèn el ritme inicial, però al fi nal l’obra es resol perdent-se en el no-res.

En l’extensa producció de cambra de Francisco Fleta Polo hi ha diferents obres titulades Impromptu, Capricho o Fantasia i totes elles responen a la mateixa motivació: obres escrites de dalt a baix, tal com surten, sense altra pretensió que donar sortida a aquella necessitat que té l’autor de fer música per a la combinació instrumental que té al davant i, sobretot, de donar satisfacció als músics a qui està dedicada.
La major part dels més de vint impromptus del catàleg de Fleta estan dedicats a instruments de corda però, en aquest cas, el protagonista principal és l’oboè. La feina cambrística, però, és prioritària i el pianista també nota amb escreix que l’obra ha estat pensada per a que tots dos intèrprets gaudeixin de la música. Piano i oboè dialoguen i barregen les seves veus en un “moment musical” agradable i d’esperit alegre. El tractament dels dos instruments és d’igual a igual, sense deixar que cap dels dos adquireixi el paper de solista, malgrat que sí que hi ha una certa intenció concertant en alguns passatges en què l’oboè es permet més lluïment.

David Puertas