Romàntica

Segons el catàleg d’obres que el mateix Joaquim Serra va escriure al llarg de la seva vida, aquesta obra per a piano i petita orquestra és l’opus número 31 i data de l’any 1928. Superar la trentena d’obres produïdes amb només 21 anys dóna una idea de la facilitat d’escriptura que tenia l’autor. Fins aquell moment s’havia prodigat com a compositor de sardanes i obres lliures per a cobla, de cançons amb acompanyament de piano i havia compost també la seva primera obra cambrística: un Trio per a violí, violoncel i piano.
Aquesta és, doncs, la seva primera obra orquestral. Malgrat que hi ha una altra versió de l’obra, per a piano i cordes, la més reconeguda és aquesta que compta amb una orquestra gairebé mozartiana. El piano no hi té un paper solista, malgrat que en ocasions les seves intervencions són molt destacades, sinó que forma part de l’element orquestral. L’obra és, com el seu títol indica, un poema romàntic que comença amb ànim apassionat i una melodia llarga i ampla plena d’expressivitat. La part del piano, gairebé sempre en arpegis, crea un clima eteri que va portant de la mà les intervencions orquestrals, plenes de color i bon gust. La part central de l’obra abans de la reexposició del tema principal està formada per quatre intervencions solistes: primer és el violí el que dóna pas al clarinet, i la flauta recull el testimoni per deixar-lo, finalment, al violoncel.
El bon gust és present al llarg de l’obra, sense excessos i sense caure en la temptació de fer sobresortir el piano per sobre del gruix orquestral.

David Puertas