Rondó Op. 100

Durant un equinocci de tardor, quan el dia i la nit tenen gairebé la mateixa llargària, Teresa Borràs va enllestir el seu opus 100, una composició que bé podria representar el canvi d’estació. La compositora, com és habitual en el seu llenguatge, s’inspira en la forma clàssica i en l’harmonia tradicional, però ens mostra des de bon principi una voluntat transgressora.

Es basa en la forma rondó, però l’utilitza a plaer, amb una secció introductòria més lenta, un adagio a temps d’andante. O a l’inrevés. Estem a l’equinocci. El tema central, més ràpid, té caràcter i temps alegre, però en els acords hi ha sempre associada, sistemàticament, la dissonància. La tercera secció de la composició torna a ser lenta, amb un moviment rítmic intern més viu que en la introducció. Finalment, re-exposa i varia el tema.

Es tracta d’una peça que no és especialment difícil, però que demana molta atenció a l’hora de ser interpretada. Borràs rememora la claror festívola de la canícula des del vent pluig tardorenc. I ho fa sense la necessitat d’introduir efectes tècnics en els instruments, tan propis de la música del segle XX. Ho aconsegueix, sobretot, amb la dosi justa i constant de dissonància, que acaba impregnant la sonoritat de tota l’obra. La interpretació ha de ser decidida, directa i un punt desacomplexada. Ens ho diu la compositora en la cadència final, plagal però perfecta.

Esteve Molero