Suite per a viola i orquestra

La facilitat amb què Agustí Borgunyó tracta l’orquestra simfònica és fruit dels centenars de partitures que va compondre i arranjar per a grans formacions orquestrals en la seva vida musical als Estats Units. Abans dels anys 30 ja havia estat director artístic de diferents orquestres per a les que havia compost tot tipus d’obres, però a partir de 1934 va treballar per a Alfred Wallenstein —que posteriorment seria director de l’Orquestra Philharmònica de Los Angeles— que li va encomanar obres d’estil hispànic. En aquest període, Borgunyó va compondre la Suite per a viola que aquí presentem, i altres obres com la Danza ibérica, el Nocturno sevillano o la Suite ibérica.
La Suite per a viola i orquestra està dedicada al gran violista i director Milton Katims (1909-2006) i tota ella respira aquest aire de festa hispànica i de folklore andalús tan de moda a mitjans del segle XX i tan apreciat pel públic d’arreu. Borgunyó mostra un domini absolut de l’orquestració i un gust exquisit a l’hora de tractar els diferents temes, sense caure mai en el toc fàcil de pandereta. Lluny d’això, demostra que coneix perfectament el gènere i que la inspiració a l’hora de crear temes d’arrel gitana és inesgotable. L’obra està plantejada com una suite i no pas com un concert, ja que en els cinc moviments de què consta hi predominen els aires de dansa i no es busca el virtuosisme de l’instrument solista a qualsevol preu, malgrat que la dificultat del paper de la viola és evident.
L’obra està escrita per a gran orquestra (amb arpa i piano inclosos) i comença amb una introducció en la que la viola es presenta en el registre més greu amb un motiu breu i expressiu. El segon moviment es basa en una dansa de ritme binari compost amb uns motius plens de gràcia i de bon humor que transmeten alegria des del primer compàs. La viola dansa amb intervencions quasi improvisades, amb molts melismes, i destacant per sobre dels diferents colors que l’autor extreu del conjunt simfònic. L’orquestració brillant és una característica de tota l’obra, però en aquest moviment és especialment destacable. El tercer moviment és un recitatiu en el que la viola mostra els seus recursos més expressius acompanyada de pocs instruments, fins i tot al començament i al final només és acompanyada pel piano. A la meitat del moviment hi ha una breu cadenza amb arpegis i acords arpegiats de gran efecte. El quart moviment duu per títol Gitanerías i presenta un desplegament espectacular de material rítmic, reforçat sovint per les intervencions de les castanyoles, amb un aire de joc o scherzo sobre el que la viola va dialogant amb una orquestra, una vegada més, brillant i enèrgica. El fragment acaba amb un quejío de la viola solista que enllaça amb el darrer moviment. El cinquè moviment comença amb una cançó de melodia apassionada que es transforma en una festa plena d’alegria i de color amb un ritme trepidant que ens acompanya fins al final de l’obra. L’última intervenció de la viola solista empra tota la tessitura de l’instrument i, lluny de buscar l’efecte fàcil del final contundent, l’obra acaba amb un diminuendo sobre un acord màgic.

David Puertas