Fantasia Concertante 1968

La Fantasia Concertante per a viola i orquestra de Francisco Fleta Polo és una de les obres més estimades pel seu autor. No solament la protagonitza el seu instrument predilecte —la viola— sinó que està dedicada a la seva filla Isabel. L’obra es va donar a conèixer en la versió original per a viola i banda que va estrenar a Barcelona l’any 1984 amb el solista Aureli Vila, i més tard l’any 1992 amb el jove viola Francesc Gaya.
La versió per a orquestra ha requerit per part de l’autor una adaptació en profunditat per adequar-se de forma idiomàtica als instruments que ha requerit. Entre les adaptacions practicades destaca el tractament de la secció de corda: el primer faristol de cada secció actua com a solista, amb divisions a dues veus, mentre la resta de la corda fa les funcions de ripieno, també amb els divisi corresponents. Així, sovint la corda es presenta en 20 veus diferents, com en el cas de la introducció de l’obra. La resta de l’orquestra no és massa nombrosa, però suficient per permetre els jocs tímbrics que caracteritzen el llenguatge orquestral de l’autor. La llibertat en el llenguatge de Fleta es fa present des dels primers compassos: es fa difícil analitzar tonalment la seva música i sorprèn la naturalitat amb què aquesta es va desenvolupant. Fragments melòdics contrasten amb fragments més rítmics i amb tocs de bon humor pel tractament que fa dels diferents instruments (especialment dels de percussió).
L’obra, presentada en un únic moviment, respon perfectament al gènere fantasia: un discurs lliure de l’instrument solista que, malgrat estar construït sobre un tema inicial, presenta diferents motius a mode d’improvisació. Comença amb una introducció en un tempo indicat com a Religioso solenne amb intervenció de tota l’orquestra. La viola solista apareix amb un Allegro i ho fa en el registre més greu de l’instrument. La dinàmica de l’obra porta cap a un fragment juganer, Scherzando, que desemboca en una Fuga. Aquesta fuga a l’estil clàssic és d’una bellesa formal notable: no solament presenta una estructura acadèmicament perfecta amb el tema presentat pel fagot, primera entrada pel clarinet, segona entrada per la viola solista i tercera entrada per la flauta, sinó que les intervencions orquestrals reforcen les diferents seccions de la fuga amb jocs tímbrics de gran bellesa. La Fuga dóna pas a una nova secció Scherzando que deixa via lliure a l’instrument solista per mostrar una cadència lírica que aprofita tota l’extensió de la seva tessitura. L’obra arriba al punt culminant amb una intervenció rítmica de la viola en dobles cordes acompanyada per pocs instruments. A poc a poc, l’orquestra va guanyant en intensitat i efectius fins que n’és la protagonista. Quan la viola reapareix ho fa amb el tema inicial que porta al Religioso solenne, aquest vegada amb la solista com a protagonista. L’obra clou amb un arpegi de la viola que culmina en un La sobre agut en fortíssim que és contestat per l’orquestra amb un acord que es perd en el no-res.

David Puertas