Simfonia catalana

La primera obra de grans dimensions que va plantejarse plenament Ricard Lamote de Grignon després de l’etapa valenciana va ser la Simfonia Catalana, enllestida segons consta al manuscrit entre els mesos de maig i juliol de 1950, i dedicada al Marquès de Lozoya.

Segons el mateix autor: “És una obra d’arquitectura clàssica, d’àmplies proporcions, el seu contingut és netament romàntic. Presenta des del principi fins al final una ininterrompuda línia melòdica, més o menys derivada de la nostra lírica popular, que dóna origen, especialment al quart moviment, a les més variades combinacions contrapuntístiques. El tema coral que inicia la simfonia exposat pels trombons, després d’aparèixer notablement transformat en múltiples pàgines, adquireix el màxim relleu als últims compassos de l’obra, en ser entonat per la veu brillant del metall clar, en lluminós raig sonor”.
Es tracta, efectivament, d’una obra grandiosa, d’uns 40 minuts de durada, estructurada en quatre moviments, amb una instrumentació generosa i alhora plena de detalls. El nom de “catalana” es justifica pel caràcter d’alguns moments de l’obra, d’un color pròpiament català, i per les cites de músiques populars del darrer moviment. Les melodies es desenvolupen d’una forma molt original, gens previsible, i destaca tant la presència d’harmonia modal com una riquesa contrapuntística brillant.
A la documentació consultada hi consten tres interpretacions de l’obra amb el propi compositor al podi; l’estrena de la Simfonia catalana es va celebrar al Palau de la Música Catalana el 26 d’octubre de 1956. La segona audició va ser el 16 de desembre d’aquell mateix any i la tercera, l’11 de juny de 1961. L’endemà de l’estrena, Zanni signava a La Vanguardia una crítica on s’hi podia llegir: “La Sinfonía no causa un momento de fatiga. Lejos de ello, se impone siempre a la atención y, desde luego, a la aprobación. Ricardo Lamote, que la dirigió con cariño y pericia, y la orquesta, impecable en su nada fácil labor, escucharon sostenidos y calurosos aplausos”. Recentment ha estat interpretada en tres ocasions més, dues el 1998 i una el 2010 sota la batuta de Salvador Brotons.

David Puertas