Tres poemes 2013

Jesús de Natzaret, una òpera/oratori, iniciada el 1974 amb constants i successives addicions, a la qual Agustí Bruach¹ s’hi referia com a un “gran comentari evangèlic de tipus musical”, y que podríem qualificar també de drama litúrgic. La figura de Jesús que l’inspira, malgrat tot, transcendeix els evangelis i aquesta obra en dóna testimoni, ja que el segon dels Poemes –Paisatge amb Fugida a Egipte– està basat en un grabat de Rembrandt, i el tercer –Trobada de Jesús amb la seva Mare– en una escena que ni tan sols és als evangelis, sinó només a les visions de la mística Ana Catalina Emmerick.
L’orquestra que utilitza Soler en aquest cas és molt senzilla, i l’escriptura quasi camerística, en molts passatges aporta l’atmosfera íntima que el compositor busca, amb aparicions puntuals d’una percussió reduïda, cosa que no es dóna en altres moments de Jesús de Natzaret. En el preludi predomina el tempo lento i les indicacions de pianissimo –en comptades excepcions de fortissimo que apareixen com breves y violentes convulsions– cosa que també passa en els dos moviments següents.
La presència de l’orgue és cada vegada més habitual en la seva obra: hi sovinteja cada vegada més; en això cal fer-hi una lectura, no de caràcter eclesiàstic sinó de caràcter simbòlic, que ens remet a un espai sagrat i aconfessional, que actua com a un personatge meditatiu en front del desenvolupament escènico-tràgic d’aquell Jesús que anuncia l’arribada del Regne de Déu, però que finalment hi arriba l’Església. Aquesta mateixa necessitat dramàtica guia el compositor a utilitzar, en alguna ocasió, tessitures tan poc freqüents com són un re agut (escrit) en les trompes, amb indicació de fortissimo; aquesta dificultat, encara que és important, no supera la que demanda Strauss al final de La Llegenda de Josep, que s’estrenà ara fa cent anys.

1. BRUACH, Agustí. Las óperas de Josep Soler. Alpuerto. Madrid, 1999, p.75

Diego Civilotti García