Sonatina

Vaig escriure la Sonatina per a piano el mes de març de 1999 mentre assajava l’òpera Rigoletto a la ciutat de Pamplona. Comptant amb aquesta òpera verdiana en el meu repertori des de feia anys, em podia relaxar prou en els moments de descans per escriure el que feia molt de temps que volia fer, compondre per a piano, que al cap i a la fi era el meu instrument. Fins aleshores sempre havia estat l’instrument acompanyant d’un gran nombre de cançons, tan sols algunes peces curtes per a piano sol formaven part de la meva producció.
D’antuvi tenia clara la tria en tres moviments, així com que volia escriure’ls en un marc clàssic des d’un punt de vista formal. El llenguatge és modal en general i faig servir també algunes escales exòtiques com ara l’hongaresa, per la que sempre he sentit predilecció. La relació entre les tonalitats, per anomenar-les d’alguna manera, és propera a compositors com Prokofiev, la qual cosa es fa força evident en el primer moviment, concretament en el pas del pont al tema B, i no puc negar que tenia en ment la seva Simfonia clàssica més que no pas altres obres més clàssiques. En el segon moviment els referents són els Sud-americans; el compàs emprat de 7/8 vol acostar-se als ritmes relaxats de Brasil o de Mèxic -el Salón México d’Aaron Copland, per exemple-, evocant una mena de Samba molt tranquil·la. El tercer moviment fa servir un 8/8 repartit en 3+3+2, a l’estil de molts dels tangos de Piazzolla, però amb un caràcter completament diferent; aquest és el veritable pezzo di bravura de l’obra, en el que faig servir un cop més aquesta escala que puja el 4t grau, com en el mode lidi, però a la vegada en rebaixa el 7è.
En general aquesta no és una obra excessivament difícil des del punt de vista tècnic llevat potser del tercer moviment, i com passa a moltes Sonatines de la majoria de compositors, tota ella està impregnada d’un sentiment d’alegria proper al caràcter de Scherzo.

Miquel Ortega