Signe d'anells

Signe d’anells (2007) respon plenament al particular llenguatge de Mestres Quadreny i a les tècniques compositves a les quals ha estat fidel al llarg de la seva vida. Els elements aleatoris sustenten el seu discurs (l’obra s’inicia amb una seqüència a la mà dreta que, en cloure, s’interpreta en mirall, al rovescio) però no són els únics: també hi ha presència dels obstinats (on el ritme, la textura i la dinàmica són els elements principals) i fragments que són fruit de l’aplicació de les tècniques d’atzar i de probabilitats tan usades per l’autor. L’expressivitat de l’obra és oberta: l’intèrpret ha de posar-hi de la seva part, però sens dubte l’oïdor també per tal de completar el significat poètic que suggereix la música. Malgrat que Mestres Quadreny sempre ha dubtat de la música com a eina per a explicar res de concret, l’ha defensada com una manera poètica d’expressar-se que no condiciona ni l’intèrpret ni el públic.
Des del punt de vista formal l’obra té quatre parts enllaçades, en la primera destaca la sèrie de dotze sons que s’ha esmentat i la doble escala que clou la secció, ascendent a la mà dreta i descendent a l’esquerra fins a acabar en dues notes Do distanciades en sis octaves. La segona part es basa en la variació rítmica i dinàmica d’una única nota. La tercera part es basteix sobre un continu de corxeres a l’íctus de cada compàs que van passant d’una mà a l’altra mentre són acompanyades per figuracions rítmiques recuperades de la primera secció. Finalment, la quarta part està formada per arpegis ràpids i de gran amplada que es combinen amb línies sonores formades sobre una sola nota (recurs completament oposat a l’arpegi ample) que condueixen cap al final de l’obra.

David Puertas