Mediterrànies

Es tracta d’una suite per a piano composta arran d’un viatge a Eivissa que va fer la compositora. Durant l’estada a l’illa va absorbir el ritme popular autòcton d’un grup de percussió i flauta que tocava cançons populars a la vora de la mar. De tornada a Barcelona va recordar l’estada i la música, i va utilitzar aquell ritme tan contagiós de les castanyoles a la suite. La resta prové de la seva inesgotable imaginació.
La suite està escrita en 2/4 i és semiatonal. Es pot introduir al tercer cicle del grau mitjà per: canvis agògics dins la mateixa peça; coordinació de les mans en passatges lliures, en creuaments i en passatges on les dues mans tenen el mateix ritme; digitacions en: passatges ràpids, posicions obertes, posició fixa, clusters i un mateix dit per a dues notes; moviments braquials per: sforzandos, ritme saltat, acords densos, bots ràpids, acords per cromatismes i per bots i octaves; gèneres de toc: legato i staccato i dues articulacions en una mateixa mà; dinàmica regida per l’estructura preguntaresposta; registre ample del piano; poc ús del pedal.
I. Eivissenca. Evoca el ritme folklòric eivissenc mitjançant un obstinat lleuger a la mà esquerre, el qual acompanya a una melodia clara i accentuada.
II. Invocació. Denota un enyorament melangiós pel paisatge de l’illa a la primera part i ho plasma mitjançant uns acords tocats de forma sonora, o sigui només sostinguts amb el pedal, i una melodia per octaves molt suggestiva. A la segona part la melodia és més animada com a record agradable que va ser.
III. Melangia. Amb aquesta peça es torna a un estat de melangia profunda. La melodia comença en una sola línia i es va fent més densa sense perdre la fluïdesa. L’acompanyament d’acords en octaves greus crea una atmosfera tènue i emotiva.
IV. Dansa de Tarragó. Cal destacar la complexitat tècnica: obstinat rítmic en acords a les dues mans: acords de cinquena a la mà esquerra i acords de tercera, quarta i sisena a la dreta, de la qual la nota superior és la melodia. A la segona part hi ha un canvi de ritme on es creuen les mans. L’última part és una tornada a la primera peça. És original seva, és a dir, sobre el ritme va crear la melodia.
V. Alteració. Peça rítmica en què la melodia ve marcada principalment pels accents. L’acompanyament és un obstinat per corxeres al baix i semicorxeres a la veu central. Evoca una mar agitada.
VI. Murmuri. Imita el moviment de les ones mitjançant tresets de corxera en les dues mans amb una harmonia atonal. Al final de cada frase hi ha un ritardando per simular les ones tranquil·les.
VII. Interrogants. És la més innovadora de totes per l’escriptura. Hi apareixen indicacions com: sense compàs, desigual i ad libitum; i clústers amb les dues mans.
VIII. Ritme ancestral. Tornada al primer temps per acabar la suite.

Sònia Vallès