Preludi i fuga en do

Escrit l’any 1976, el Preludi i fuga en do encapçala la rica producció pianística de l’autor. Tot i ser una pàgina molt primerenca i de formació, esdevé al mateix temps –i en opinió de Víctor Estapé– una interessant introducció al conjunt de la seva música per a piano, on, malgrat les enormes diferències amb el llenguatge madur del compositor, són paleses la seva recerca del rigor constructiu i la pruïja artesanal en la segura escriptura contrapuntística. La futura personalitat musical de Casablancas pot advertir-se més clarament en la serena inquietud del quasi expressionista Preludi –pàgina enigmàtica que deixa aflorar els accents d’una veu inequívocament personal- que en el neoclassicisme quasi hindemithià de la Fuga, però aquest estudi polifònic permet ja observar a un jove compositor amb una inusual auto exigència en la qualitat del seu ofici. Tot i que les obres de maduresa palesen un creixent virtuosisme i una extraordinària riquesa de detall en la textura i en els recursos harmònics i polifònics, deixant-se guiar sempre per la sonoritat del piano i per la seva dinàmica gestual com els criteris finals de l’estructura musical, reconeixem ja aquí en la senzillesa d’aquestes peces el gust per les formes breus i concentrades -Epigrames, Aforismes, Haiku- que més endavant constituiran un dels eixos centrals del pensament musical de l’autor.