Sonata en do menor

Joaquim Salvat (Barcelona 1900- 1938) és un d’aquells compositors catalans que, en els darrers anys, hem anat redescobrint a poc a poc. Va morir jove i la seva producció no és molt abundant —una vintena de cançons, algunes obres de cambra i una única peça simfònica— però l’alè noucentista i el llegat del modernisme són ben presents en la seva música. Aquest element d’autenticitat no és fàcil de trobar en d’altres autors de l’època que van buscar la inspiració en estètiques més allunyades. Les seves obres són comparables a les de Manuel Blancafort, Enric Morera, Eduard Toldrà o els Lamote de Grignon, autors plenament contemporanis de Salvat i que també van imprimir aquest caràcter català i ple d’elegància a les seves obres. Si algun cop se’ls ha criticat ha estat, precisament, per això: per primar l’elegància, el bon gust i la correcció formal i harmònica per sobre de l’expressivitat o la recerca de nous camins.
La Sonata per a piano en do menor, respon a aquest model i és, des del punt de vista estètic, poc arriscada, però d’una brillantor i bellesa inqüestionables. El primer moviment arrenca amb un tema que ben bé podria servir per a una sardana: rítimic, binari, punyent, i amb un dibuix melòdic que entronca directament amb el nostre patrimoni musical d’arrel popular. El segon moviment comença amb una sèrie d’acords verticals que serveixen com a introducció a una cançó sense paraules que també sembla manllevada del cançoner popular i que es presenta acompanyada per diversos recursos, alguns d’ells de gran originalitat i efecte. El tercer moviment és una pàgina trepidant i rítmica, plena d’energia i virtuosisme basada en la fórmula rítmica que ja es presenta al primer compàs i que es va repetint fins al finals de l’obra amb moments fins i tot espectaculars.

David Puertas