Sonata cervantina

En el generós catàleg d’obres de Francisco Fleta Polo n’hi ha diverses que han estat escrites sota la inspiració del clàssic universal de Miguel de Cervantes, Don Quijote de la Mancha. Tal com diu l’autor “l’avantatge d’aquest llibre genial és que no cal llegir-lo de dalt a baix ni rellegir-lo complet. N’hi ha prou amb obrir per qualsevol capítol i gaudir. Gaudir del llenguatge, de les paraules de Cervantes, de les idees que et venen al cap, dels colors, de les olors, dels personatges, de les situacions... Sóc un enamorat del Quixot, ho reconec. Però no solament del personatge principal —que jo també a vegades m’he sentit com un quixot lluitant contracorrent en la meva vida— sinó també de la resta de situacions i personatges que hi apareixen”.
Entre les seves obres quixotesques destaquen El caballero andante per a guitarra (Clivis Publicacions E016), El manco de Lepanto per a quartet de saxos (Clivis Publicacions AC280) i aquesta Sonata cervantina per a piano, dedicada a la seva filla la pianista Isabel Fleta.
L’obra consta de tres moviments: el primer dedicat al propi Don Quijote, el segon inspirat en la seva estimada Dulcinea (on el tema principal apareix a dues octaves i dóna pas a un moviment de caràcter bucòlic i eteri que es clou amb uns arpegiats quasi guitarrístics) i finalment un darrer moviment sorgit de la visita que Don Quijote i Sancho fan a la vila del Toboso en festes amb presència de música d’arrel popular i amb un fort element rítmic i de dansa.

David Puertas