Preludi I - Preludi II

En el límit de la solitud tolerable, el conhort d’una música “imaginada” i transcrita en el pentagrama, ens dibuixa una realitat diferent: una realitat sonora que segueix unes distàncies ordenades –interval, treva, diferència...– entrellaçant el ressò que s’esvaeix i perdura enmig del flux decidit que ens mena.
Les obres que podrien definir el meu estil més avançat fan ús del sobreposat –juxtaposició de funcions tonals com una pràctica integradora dels elements sintàctics de l’harmonia tonal en un context parcial o plenament dodecafònic, on els valors serials i numèrics esdevenen subsidiaris.
L’ordenament variable dels dotze tons de l’escala cromàtica és ben present en la construcció d’ambdós preludis, però alhora manté un substrat harmònic cadencial.

J. Lluís Guzman