No hi ha productes
Els preus són amb IVA inclòs
Tres bagatel·les en forma de poema
Jep Nuix domina els més variats llenguatges compositius i en aquesta obra tria l’escriptura clàssica amb uns absoluta precisió (matisos hiperdefinits, atacs “fora de temps” quan no hi ha un temps metronòmic de referència... tot això a la recerca dels efectes que els títols expliciten).
Receptor: :
* Camps exigits
AC337
Nou producte
Jep Nuix domina els més variats llenguatges compositius i en aquesta obra tria l’escriptura clàssica amb uns absoluta precisió (matisos hiperdefinits, atacs “fora de temps” quan no hi ha un temps metronòmic de referència... tot això a la recerca dels efectes que els títols expliciten).
Aquest producte ja no està en estoc
Data de disponibilitat:
Època | Segle XX |
Subtítols / Parts | Mirall de mirall - Connexió - Tensió-Distensió |
Instruments | Piano |
Pàgines | 12 |
Durada | 4 min |
Contingut | Partitura |
ISMN | 979-0-3502-0611-5 |
Edició | Paper |
De bagatel·les, res. Aquest modest títol solament pot tenir raó per la curta durada de l’obra i no per la modèstia sinó pel sentit de la proporció de l’autor. Si més no... tres treballs, tres investigacions, tres camins, tres intents, tres estudis...
En Jep Nuix no hi ha dreceres. Els seus treballs, absolutament metòdics, fan tots els passos, van graó per graó, investiguen tots els llenguatges, en un disseny de trajectòria linial i contínua. Ves a saber si van ser exercicis que quan va enllestir va considerar prou bons per donar-los categoria d’obra acabada. Els títols són clars en la concepció tècnica.
I. Mirall de mirall
El mirall és una de les tècniques compositives més clàssiques a la recerca de la coherència formal. El mirall de mirall hauria de ser l’original. Més senzill i planer, impossible.
II. Connexió
Connexió per a mi és fluxe, continuïtat, lògica del que ve respecte el que s’ha escoltat i, per tan i de nou, coherència.
III. Tensió - Distensió
Un altre concepte classicitzant per a molts la raó de ser de l’art en moviment en el temps que és la música. És curt-llarg, és agut-greu, és fort-fluix... són els paràmetres més bàsics de la música en estat pur, els que li donen comprensió i... coherència.
El que està clar és que Jep Nuix domina els més variats llenguatges compositius i en aquesta obra tria l’escriptura clàssica amb uns absoluta precisió (matisos hiperdefinits, atacs “fora de temps” quan no hi ha un temps metronòmic de referència, grupets rítmics irregulars que no es sap dins de quin pols s’han de repartir... tot això a la recerca dels efectes que els títols expliciten).
Stravinsky també va passar per aquest estadi d’exprimir l’escriptura clàssica i expandir-la fins al límit. I en els dos casos (Stravinsky i Nuix) aquesta aparent complicació en l’escriptura, lluny d’emmanillar l’intèrpret, li facilita l’execució ja que aquest és el llenguatge que l’intèrpret coneix i en el que pot trobar-hi la llibertat que l’autor vol donar-li.
El símil en la pintura encara és més clar: tots els abstractes abans han dibuixat bodegons i retrats amb precisió fotogràfica abans de deixar-se anar.
Ja està! Ja tinc el títol: Tres bodegons, si em permets, Jep.
Frederic Sesé