Trio de corda núm. 1

Al primer temps, parteix de l’uníson i d’acords que es repeteixen obstinadament i estableix un diàleg rítmic on hi predomina el contratemps, que contrasta amb moments més lànguids i amb d’altres de més enèrgics. Una tensió i una distensió plenes de lirisme i de caràcter.
En el segon moviment, el sentiment d’una cançó avança cap a una presència més solitària dels tres instruments, que s’acompanyen com fent una tornada. Un perfum de música popular que agafa el tema d’El Rossinyol, ple d’enyorança, i el desfila per les tres veus fent un contrapunt molt inspirat.
El tercer moviment, fa un salt molt breu cap al jazz. Benejam és dels compositors que fa més evident aquesta influència, sense complexos. Aquí els dos violins i la viola es confronten de manera sincopada i amb notes que s’arrosseguen i ens transporten a paisatges més calorosos de l’Amèrica que el va acollir.
El quart i últim moviment, reprèn el caràcter del primer, més inquiet i exultant, tornant als unísons dels tres instruments i a la repetició d’acords que combinen amb la melodia. Una melodia que es va dibuixant amb diversos colors, alguns més vius, d’altres més lírics, però sempre intensa fins al final.