Fulles de tardor

Salvador Brotons va enllestir la seva primeríssima composició musical el 1973, quan tenia catorze anys. D’aleshores ençà no ha deixat d’escriure. Ho ha fet amb perseverança i dedicació, amb honestedat artística i com a resposta a una necessitat creativa interior. El mestre Brotons reconeix amb afecte, amb un respecte generós, les seves obres de joventut. L’artista famós, de trajectòria internacional com a compositor i director d’orquestra, no renega d’aquells pentagrames d’esperit juvenil, innocent, però impregnats ja de musicalitat i bones maneres.

Brotons és un compositor prolífic. Abans de 1981 (any en què va escriure la seva Simfonia núm. 1), ja havia signat més de vint obres majoritàriament per a piano, conjunt de cambra o solista acompanyat. És el cas de Les fulles de tardor, una peça per a trompeta i piano que té un bessó fratern: Divertimento, publicada ja per Clivis. Les fulles de tardor, com Divertimento, no és tècnicament difícil; però exigeix musicalitat, tant al solista com al seu acompanyant. El llenguatge, tot i ser tonal, és molt contemporani, fet que converteix la interpretació en un repte per a aquells que no estiguin acostumats a les sonoritats més modernes.

Les fulles de tardor, de temps lent i harmonia tensionada, demana un bon so a l’intèrpret de trompeta. La melodia es mou en el registre mig i greu de l’instrument, amb dinàmiques en general pianíssim que en un moment determinat incorporen, a més, l’ús de la sordina. El discurs, que malgrat ser un punt fosc és molt idiomàtic, força els intèrprets a buscar l’afinació justa dels intervals i el sentit musical de les frases. L’obra, escrita fa gairebé cinquanta anys, ja revelava aleshores que el jove Salvador Brotons faria carrera com a compositor.

Esteve Molero