Líriques i amoroses 1

Les tretze cançons per a veu i piano de Joaquim Serra, editades en dos volums, estan escrites al llarg de 15 anys, els que poden correspondre a la seva primera maduresa com a compositor i tenen per tant un interès especial per a poder comprendre les característiques del seu desenvolupament artístic. En totes elles el piano està al servei de la línia vocal en un enganyós segon pla. Malgrat que compta amb pocs passatges solístics i que les introduccions i postludis són de dimensions discretes, la riquesa, varietat i intel·ligència de l’escriptura de Serra dóna al piano un paper fonamental per a establir en cada cançó un ambient poètic únic i totalment diferenciat, en el que la veu pot suggerir, amb una sempre senzilla i convincent expressivitat, el significat de les paraules.
Brollador gentil (1924) permet ja veure la implicació del piano en l’expressió poètica, amb la insinuació de l’aigua fluent en l’instrument, d’acord amb les millors tradicions del lied germànic o la mélodie francesa. L’austeritat de l’acompanyament de Camp de fajol (1925) no ha d’ocultar el major abast del seu llenguatge harmònic. No enyoris mes cançons, del mateix any, comença amb una secció lenta, amb interessants i dolces dissonàncies que tornen al final, després d’una part central més moguda en la qual l’harmonia adquireix trets pentatònics. En El gallaret, també del 1925, semblen aparèixer trets evocadors de la sardana, entre ells el trinar del flabiol. En El prec de madona Elisenda a mossèn Hug, de 1926, la senzilla línia melòdica d’inspiració popular és recolzada per un discurs tonal que amb la seva riquesa i seguretat, manté les característiques pròpies de l’harmonia romàntica. Cançó del port, de 1928, evoca el quadre mariner amb una figura d’acompanyament alhora mòbil i estàtica. A la Cançó, de 1930, es troba ja un tractament més lliure de la dissonància i un major àmbit de les seves modulacions.

Víctor Estapé