Líriques i amoroses 2

Les tretze cançons per a veu i piano de Joaquim Serra, editades en dos volums, estan escrites al llarg de 15 anys, els que poden correspondre a la seva primera maduresa com a compositor i tenen per tant un interès especial per a poder comprendre les característiques del seu desenvolupament artístic. En totes elles el piano està al servei de la línia vocal en un enganyós segon pla. Malgrat que compta amb pocs passatges solístics i que les introduccions i postludis són de dimensions discretes, la riquesa, varietat i intel·ligència de l’escriptura de Serra dóna al piano un paper fonamental per a establir en cada cançó un ambient poètic únic i totalment diferenciat, en el que la veu pot suggerir, amb una sempre senzilla i convincent expressivitat, el significat de les paraules.
La cançó Matinal, amb poema de Joan Ma. Guasch datada l’any 1931, va ser facilitada per la soprano Maite Mer que, en iniciar aquesta edició, disposava de la còpia d’un manuscrit no autògraf de Serra que havia extret de la Biblioteca del Conservatori Municipal de Música de Barcelona. El manuscrit original no s’ha trobat [Nota de l’Editor]. Un contrast shubertià entre el mode major i el mode menor serveix per a contraposar el record i el present a Aquelles cançons, peça de 1935. Tres anys més tard Serra componia la seva darrera i més ambiciosa aportació al repertori de veu sola i piano: cinc poemes de Josep Carner li van inspirar cinc cançons (Cançó florida, Tragèdia d'abril, Elegia d'una rosa, Cançó voluble i El sonet als llavis), les quals, sense formar un cicle a la manera dels de Schubert o Schumann, resulten una col·lecció unificada i equilibrada pels contrastos i afinitats entre les peces individuals. El llenguatge instrumental i harmònic de Joaquim Serra assoleix aquí la seva màxima riquesa. La tendència de cançons anteriors a utilitzar recursos de les avantguardes europees recents (especialment els vinculats a l’àmbit francès) troba aquí la seva màxima expressió i en alguns moments, per exemple amb l’audaç harmonia d’El sonet dels llavis, s’assoleix una sonoritat que ha avançat un gran camí des de les cançons dels anys vint.

Víctor Estapé