Cinc duos concertants 6-7-8 (Vla.Pno.)

Per la seva condició d’instrumentista de corda, F. Fleta Polo sempre ha estimat de forma especial els instruments d’aquesta família i la major part de les seves obres compten amb aquests instruments com a protagonistes. En els darrers anys, des del 2005, Fleta ha composat una sèrie de duets concertants per a instruments de corda i piano: cinc per a violí, cinc per a viola, cinc per a violoncel i un per a contrabaix. Teniu a les mans l’edició dels Cinc duos concertants per a viola i piano, numerats del 6 al 10, ja que els cinc primers de la sèrie són per a violí (CLIVIS ref: E594 i E595).

Es tracta d’obres breus però intenses, expressives i idiomàtiques —l’autor és bon coneixedor de l’instrument per al que escriu i n’explota les possibilitats de forma gens forçada— que transiten per diferents aires, tempos i ritmes. Els cinc duets estan dedicats al seu bon amic, i també intèrpret de viola, Abili Fort que sempre ha animat l’autor a compondre, a no deixar la ploma, i ha promogut l’edició i la interpretació de les obres de Fleta Polo.

Cada un dels Cinc duos concertants per a viola i piano consten de dos moviments contrastats. El Duo núm. 6 s’inicia amb un moviment de caràcter juganer, trepidant i amb un ritme insistent que es complementa amb un Andante més líric. Del Duo núm. 7 en destaca el segon temps, amb un moviment perpetu intens i un final al registre agut de gran efecte. Malgrat que els duets concertants de Fleta no són obres de virtuosisme, no és estrany trobar passatges amb una alta dificultat per als intèrprets, com en el Duo núm. 8, i amb un grau molt elevat d’exigència en el treball cambrístic. El ritme constant o, com diu l’autor, “el ritme mediterrani de les meves obres” és present al llarg de la partitura, encara que sovint ho és de forma subtil, com en el Duo núm. 9, que es resol amb un final enèrgic. El darrer duet, el número 10, destaca pels diferents tractaments que dóna a la mateixa figura rítmica i melòdica al llarg de l’obra, tan en un instrument com en l’altre.

David Puertas