Sonata per a violí i piano núm. 3

Fins ara, el catàleg de sonates amb piano de Benejam comptava amb cinc títols: dues per a violí, una per a viola, una altra per a violoncel i una cinquena per a saxòfon. A l’estiu del 2013, però, una nova sonata per a violí i piano va ser localitzada entre els microfilms de la Biblioteca Nacional de Catalunya, procedents de la biblioteca de la Universitat de Montevallo, on hi ha dipositat el llegat de l’autor. Poc després, una altra sonata —aquest cop per a piano sol— apareixia entre els papers que la família conserva als Estats Units.
En el marc de la celebració del centenari de Lluís Benejam, doncs, el catàleg de sonates de l’autor es presenta amb set títols. Aquesta que teniu entre mans és l’edició de la Sonata per a violí i piano núm. 3, que duu aquest número per ser la tercera que es publica, encara que no podem datar-la amb exactitud ni assegurar que sigui la que va compondre en tercer lloc (les dues primeres daten de 1951 i de 1959 respectivament), malgrat que tot apunta en aquest sentit.
Es tracta d’una obra madura i sòlida, com les dues anteriors sonates per a violí, on l’autor torna a demostrar no solament el coneixement de les possibilitats de l’instrument solista, sinó també les del llenguatge cambrístic. El primer moviment entra de seguida en matèria: sense introducció ni preludi, la melodia pren immediatamet gran volada sobre acords estàtics del piano. La part central inclou un motiu rítmic, però el moviment destaca pel seu gran lirisme. El segon moviment és un adagio emotiu que contrasta amb el caràcter alegre del moviment final, un scherzo ple de ritme i color que juga constantment amb el motiu inicial.

David Puertas