Quatre soliloquis

El mateix compositor, Francesc Taverna Bech, que va dedicar aquests Quatre Soliloquis al violinista Antoni Brosa, descrivia aquesta obra dient que “desplega línies serials al voltant d’un monòleg que ja no serà mai diàleg”. Abans d’aquest comentari del mateix compositor, un ja havia escrit que, tot fent honor al títol, eren un interrogant i un diàleg amb un mateix sobre elements exteriors que ens impacten.
Es tracta de quatre moviments evocadors i apassionats que propicien la comunicació només que l’intèrpret els faci una mica seus. S’obren amb un gran refinament que es concreta en una original línia melòdica que duu a sons de dobles cordes. El segon desenvolupa trinats que persisteixen en l’eco auditiu fins a una argumentació que es transforma en anhel en el tercer. I en el quart hi trobem arrels populars molt fondes.
L’any de la composició va ser fecund en la producció del compositor. Havia estrenat amb l’OCB la primera obra que es pot considerar simfònica, Contrasts, i va iniciar-ne una altra, Estampes. Havia escrit Aforismes, per a veu i piano i també va començar una rapsòdia per a piano i corda, Auguris.
Cal tenir en compte que l’àmbit de Soliloquis, estrenada el 1989 per Néstor Eidler, és un homenatge impregnat per la recança que, després d’una gran carrera internacional, el violinista no fos prou reconegut. “Tota aquesta labor d’Antoni Brosa que tant hauria pogut aportar a la música catalana – va escriure Taverna –va passar quasi desapercebuda”.

Jordi Maluquer