Cinc duos concertants 11-12-13 (Vc.Pno.)

Per la seva condició d’instrumentista de corda, Francisco Fleta Polo sempre ha estimat de forma especial els instruments d’aquesta família i la major part de les seves obres els tenen com a protagonistes. En els darrers anys (des del 2005) Fleta ha composat una sèrie de duets concertants per a instruments de corda i piano: cinc per a violí, cinc per a viola, cinc per a violoncel i un per a contrabaix, tots ells editat per Clivis Publicacions. Teniu a les mans l’edició dels tres primers d’aquests Cinc duos concertants per a violoncel i piano (Els altres dos són editats amb la referència E-603).
Es tracta d’obres breus però intenses, expressives i idiomàtiques —l’autor és bon coneixedor de l’instrument per al que escriu i n’explota les possibilitats de forma gens forçada— que transiten per diferents aires, tempos i ritmes, i totes elles consten de dos moviments. Segons diu l’autor “jo imagino cada instrument amb un caràcter concret. El violí o el piano són instruments que em fan respirar un aire de virtuosisme, d’espectacle i, a vegades, fins i tot d’un punt d’arrogància mentre que la viola, per contra, és la discreció, el voler passar desapercebut, la propietària del segon pla. El violoncel el veig com un personatge de caràcter noble i serè, fins i tot el veig com un home adult, savi, fumant amb pipa. Aquesta imatge no hi ha dubte que m’influeix molt a l’hora d’escriure. En els Cinc duos concertants per a violoncel i piano aquest caràcter hi és ben present: la serenor, la noblesa... i potser, fins i tot, el fum de la pipa!”. Des del punt de vista harmònic, aquestes obres responen al llenguatge personal de Fleta, molt determinat per la recerca d’una sonoritat concreta que busca el color més que no pas les funcions tonals. L’autor es confessa fascinat per l’acord de sèptima de dominant i per l’acord menor: “Aquests acords tenen un encant màgic, un color i una força únics. Treballo més amb la juxtaposició dels acords que no pas amb les funcions tonals que tradicionalment se’ls atribueixen, però no ho faig de forma cerebral: la música flueix i em porta cap a aquesta sonoritat”.
El Duo núm. 11 s’inicia amb un moviment molt intens, sense cap compàs d’espera per a cap dels intèrprets, mentre que el segon es basa en un obstinat rítmic. El Duo núm. 12 comença amb el piano sol i juga constantment amb amplis intervals ascendents, mentre que del segon moviment en destaquen les contundents polirrítmies. El Duo núm. 13 comença amb un Allegro moderato que contrasta amb un segon moviment molt líric i cantabile.

David Puertas