Suites per a violoncel 1-2-3

Aquestes tres suites per a violoncel formen una unitat provisional, ja que probablement s'ampliïn amb alguna més. Si bé el paradigma històric són les sis suites per a violoncel sol de Bach, si les emmarquem específicament en la producció de Soler transcendeixen el gènere i ens revelen un interès particular pel color de l'instrument. Una presència que s'accentua en el catàleg del compositor en els darrers anys, més enllà d'un tractament solista destacat del violoncel d'obres anteriors, com passa per exemple en el primer moviment del seu Quartet de cordes núm. 3 (1984), o en certs moments de la seva òpera / oratori Jesús de Natzaret (1974-2013). Després de la seva extensa producció per a orgue i per a piano des dels anys cinquanta, a banda del clarinet, el violoncel és l'instrument per al qual Soler ha escrit més. Això es materialitza en la seva Escena amb cranis (1994), i les més recents Tres peces per a violoncel sol (2003), Homenatge a Felip Pederell (2007) i ...una última mirada... (2009).

            La genealogia d'aquesta partitura es remunta a uns cinc moviments per a violoncel sol escrits a mitjans de l'any 2013, en els quals, a finals del mateix any s'hi afegeixen d'altres moviments, que es convertiran en la segona suite. Soler triga una mica més en escriure la tercera, raó per la qual confereix certa independència de les dues anteriors.

            Els passatges meditatius predominen en la primera suite que, després de la fuga ‑agonitzant en un glissando expressiu‑, desemboca en un cinquè moviment que té el punt culminant en una suau seqüència d'harmònics sul tasto. Aquesta composició contrasta amb un darrer passatge ritardando acabat en un tríton, figura predominant en el material sonor del compositor. La segona suite presenta un motiu en els tresets que s'anirà transformant en els següents moviments amb petites modificacions, gairebé com en una variant mahleriana. La tercera i darrera suite recull elements de les dues anteriors, traslladant-los a una atmosfera diferent, en alguns moments agressiva, que torna a confluir en un enigmàtic interval de tríton com en la segona suite, però aquí amb forma melòdica.