No hi ha productes
Els preus són amb IVA inclòs
S'ha afegit el producte al vostre carret de la compra
Hi ha 0 ítems al vostre carret. Hi ha 1 article al vostre carret.
- English
- Castellano
- Català
Registra’t
Autors Hi ha 113 autors
-
González de la Rubia, Domènec
Domènec González de la Rubia (*1964) és compositor, director d’orquestra, musicòleg i pedagog. Ha cursat els estudis musicals a Barcelona i a Bratislava (Eslovaquia). Ha realitzat els estudis de composició i direcció d’orquestra amb qualificació d’excel·lent, al Conservatori Municipal de Música de Barcelona. Ha rebut premis de composició per a diverses obres als Premis Enric Morera i Joaquim Maideu amb obres per a orquestra simfònica; el Premi Fundació Parramon de Barcelona en l’especialitat de Piano; el Premio Federación Extremeña de Corales; el Premio Amadeus Internacional de Composició Coral 2010 i el Premi Concerts Verds amb l’obra per a orquestra de Corda, Instants de la Natura, entre d’altres. També ha rebut el “Premi Agustí Pedro i Pons” de Musicologia atorgat per la Universitat Central de Barcelona. És autor del llibre La Música Religiosa a Catalunya en el segle XX i ha publicat uns dos-cents articles d’estètica i història de la música.
Com a director va fundar l’any 2001 l’Ensemble Diapasó amb el qual ha participat en nombrosos cicles internacionals amb repertoris diversos, i més especialment amb música de compositors contemporanis. Al juny del 2006 va estrenar una obra per a conjunt de cambra dedicada a l’obra del pintor francès, d’origen rus, Stäel, amb motiu de l’exposició a La Pedrera (Casa Batlló) de Barcelona, encarregada per la Fundació Caixa de Catalunya. També ha estat titular durant quatre anys del Grup Sitges-94 i de l’Ensemble Instrumental ACC entre d’altres i ha dirigit la banda Municipal de Barcelona en nombroses ocasions. La seva obra simfònica Arnheim es va estrenar l’any 2008 al Festival de Praga organitzat per la Filharmònica Txeca i l’Orquestra Filharmònica de Novosibirsk va estrenar la seva Primera Simfonia sota la batuta de Thomas Sanderling. Freqüentment és convidat a impartir cursos i conferències a Espanya i l´estranger. Les seves obres són interpretades per excel·lents solistes i conjunts internacionals.
Actualment ostenta diversos càrrecs de responsabilitat entre els quals destaca la presidència de l’Associació Catalana de Compositors i la presidència de la Federació d´Associacions Ibèriques de Compositors. -
Granados, Enric
Enric Granados (1867-1916) és un dels músics més rellevants de l'Espanya del canvi de segle. La paraula músic aquí engloba tres àmbits en els quals va destacar i que fan d'ell un artista integral: la interpretació, la composició i la pedagogia.
Com a intèrpret va ser admirat a Europa, com a compositor va ser batejat amb el nom de “el Grieg espanyol” i la difusió de les seves Goyescas ha estat notable, i com a pedagog va deixar una petjada inqüestionable en l'escola pianística catalana amb la creació de l'Acadèmia Granados i la publicació de treballs de tècnica pianística pioners a Espanya.
Granados va néixer a Lleida. Va estudiar piano a Barcelona i als vint anys va viatjar a París on va treballar amb músics com Fauré, Debussy, Ravel o Saint-Saëns. De retorn a casa, es va consolidar com el més gran pianista de la seva època. Va compondre un bon grapat d'obres per a piano, música d'escena, obres simfòniques, lieder i música de cambra i com a pedagog va fundar l'any 1901 l'Acadèmia Granados (després Marshall) per la qual van passar desenes d'alumnes que després van ser grans intèrprets.
Després dels seus estudis a París (1887-89), Granados es va instal·lar definitivament a Barcelona on va començar la seva carrera professional compaginant la interpretació, la composició i la docència.
Aviat viatjaria a Madrid a buscar més fortuna, però sense deixar mai la feina a Barcelona. És en aquest període que va compondre dues obres de cambra (el Quintet amb piano op. 49 i el Trio op. 50), escrites amb la intenció no ja de donar-se a conèixer, sinó amb l'ànim de fer-se un forat entre els compositors del moment i començar a rebre encàrrecs remunerats, fet que es produiria aviat amb encàrrecs provinents del teatre musical. L'escriptura pianística d'aquestes dues obres no té un marcat accent hispànic, sinó que es tracta de música banyada de romanticisme apassionat més que de referències a la música o a la tradició popular.
Granados va morir juntament amb la seva esposa al Canal de la Mànega quan tornaven de Nova York, després de l'estrena de l'òpera Goyescas i d'oferir un recital privat al president dels Estats Units.David Puertas (extracte del llibre Notes de concert)
-
Grèbol, Armand
Armand Grèbol va néixer a Barcelona l’any 1958. Va cursar els seus estudis musicals als conservatoris de música de Barcelona i Badalona, especialitzant-se en composició i direcció.
A l’any 1990 va començar a treballar a l’ACC (Associació Catalana de Compositors) com a secretari tècnic, i a l’any 1993 a la Fundació Música Contemporània. D’aquests anys ençà s’ha dedicat professionalment a la promoció i divulgació de la música contemporània: organització de cicles de concerts, edició de partitures, llibres, discos, cursos, etc. Va ser el primer director del grup instrumental Sitges 94 (1994/1996) creat per l’Albert Sardà, director de la Fundació, amb la principal finalitat d’estrenar obres de joves compositors.
En l’aspecte creatiu, cal destacar en la seva música la relació que acostuma a haver entre ella i el món quotidià, sovint utilitzant el sentit de l’humor com a Història d’una cigarreta (1991), La noia (1996), Vols fer el favor d’escoltar-ho! (1997), Quina nit! (1999) entre d’altres, i en ocasions rememorant sensacions extramusicals mitjançant el so, com en el cas d’Aquàtic (1991), o la seva relació amb la música pura en Tepeca (1993), enregistrada en CD per l’Orquestra de RTVE. El que podríem dir és que sembla una norma en la seva manera de composar el fet d’evitar concebre la composició com un treball únicament científic, i la defugida sistemàtica del trascendentalisme. -
Guinjoan, Joan
Joan Guinjoan Gispert, (1931-2019) va néixer a Riudoms (Baix Camp, Tarragona). Estudià al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona i després a l'École Normale de Musique de París.
Fins al 1960 actuà com a concertista de piano, i a partir d'aquell moment estudià composició i orquestració amb el mestre Taltabull a Barcelona, a l'Schola Cantorum de París, sota la direcció de Pierre Wissmer, i electroacústica a l'O.R.T.F. amb Jean Etienne Marie.
El 1964 pren contacte amb l'avantguarda musical francesa i es dedica a la composició. A partir del 1966 realitza una tasca important de difusió de la música del segle XX amb el grup «Diabolus in Musica». Ha estat convidat com a compositor i director d'orquestra a prestigiosos festivals d'Europa i Amèrica i ha rebut diversos i importants premis. Va dirigir el Centre de Documentació i Difusió de la Música Contemporània i va ser responsable artístic dels Cicles Internacionals de Música Contemporània de l'Ajuntament de Barcelona.
La seva música, netament vitalista, cerca una síntesis de cultura i es caracteritza per una simbiosi de llenguatges coordinats per un estil personal, on el ritme, i sobretot el timbre, determinen el seu origen mediterrani.
La seva òpera Gaudí sobre un text de Josep M. Carandell, fou un encàrrec de l'Olimpíada Cultural de Barcelona de 1992.
Compta amb un extens catàleg, publicat per l'SGAE, d'obres de música de cambra, vocal i simfònica, que han estat interpretades en gran part d'Europa i d'Amèrica, així com nombrosos enregistraments. -
Gumí, Albert
Albert Gumí neix a Barcelona el 1965. És professor de l’ESMUC de les assignatures d’Improvisació en música clàssica i contemporània i de Música de Cambra. Com a clarinetista ha tocat en importants sales d’arreu del món, ha guanyat premis internacionals i ha enregistrat una vintena de CD. També és director de diverses orquestres de joves.
Com a compositor el seu catàleg el formen més d’un centenar d’obres per a orquestra simfònica, de cambra, instrumentals i vocals, moltes d’elles amb un marcat caire pedagògic.
Ha creat nombrosos projectes educatius per a la Fundació la Caixa (tallers musicals, concerts familiars, projectes de música per a persones amb discapacitat intel•lectual...). Ha dissenyat concerts pedagògics per a nombroses institucions com són l’Auditori Nacional de Catalunya, entre d’altres. Ha escrit nombrosos dossiers pedagògics, biografies de músics per a joves lectors i te un llarg camí encara per recórrer.
www.albertgumi.com -
Gumi, Carles
Carles Gumí i Prat (Barcelona, 26 de juny de 1963) és un director d’orquestra i compositor català fill del fotògraf Jordi Gumí i Cardona. Cursa estudis de Geologia a la Universitat de Barcelona i, al mateix temps, estudis de Composició i Instrumentació amb Carles Guinovart al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona. S’inicia en la direcció a través dels cursos organitzats per la Federació Catalana d’Entitats Corals (FCEC) amb els mestres Pierre Cao, Alberto Grau i Lluís Vila i Casañas, entre altres. Posteriorment, obté el Títol Superior en direcció d’orquestra estudiant amb Salvador Brotons a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). La seva tasca creativa queda reflectida en una quantitat important d’obres estrenades a dins i fora de Catalunya i en diverses obres publicades i enregistrades. Així mateix, les seves peces han estat guardonades en diferents ocasions: Concurs de Joves Compositors de l’Institut Català de Serveis a la Joventut de la Generalitat de Catalunya (1986, 1988, 1993 i 1994), finalista Premi Sardanes SGAE 1995 i Premis Catalunya de Composició Coral 1996. També ha dut a terme la revisió i edició de l’obra Poema Romàntic, per a baríton i gran orquestra simfònica, de Joan Lamote de Grignon. Des de l’any 2001 forma part del jurat del Festival Internacional de Música de Cantonigròs i durant deu anys ha estat el cap de l’equip tècnic de la Delegació del Barcelonès de la FCEC. Ha dirigit la Coral de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona des de la seva fundació el 1985 fins al 1991, any en el que assumeix la direcció del Cor de la Universitat de Barcelona fins al 2002. Durant aquest període, el Cor de la UB realitza nombroses actuacions a dins i fora de Catalunya, enregistra actuacions per a la televisió i la ràdio i es consolida com a formació coral. L’any 2002 funda l’actual Schola Cantorum Universitaria Barcinonensis, dedicada a la música antiga i religiosa, reprenent el nom de la que havia estat la primera coral de la Universitat de Barcelona, fundada als anys quaranta. En diferents ocasions, ha dirigit altres formacions corals i orquestres entre les que s’ha d’esmentar la Banda de la Unió Musical del Bages, l’Orquestra Filharmonia Hekàteros, l’Orquestra del Conservatori Superior de Música del Liceu, l’Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra (ONCA), la Jove Orquestra de la Ràdio Televisió d’Austràlia (SBS Youth Orchestra) i l’Orquestra Simfònica Ciutat d’Eivissa (OSCE). Actualment és director assistent de l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC) i és el director musical i cofundador de l’Orquestra Universitat de Barcelona (OUB). Amb aquesta formació manté una programació estable dins el Cicle de Música a la Universitat de Barcelona .
-
Guzmán, Josep Lluís
Josep Lluís Guzman (1954-2017), inicia els estudis musicals al conservatori de la seva ciutat, i els completa als Conservatoris Superiors de Barcelona i Badalona (grau superior de Composició). Ha actuat com a flautista amb l´Orquestra de Joventuts Musicals de Sabadell i amb el Quartet Laietà, conjunt de música barroca amb el qual donà nombrosos recitals. Com a professor de música ha exercit la docència en diversos àmbits i centres musicals del país, a més a més de portar la direcció de cors infantils i de corals mixtes.
En el camp de la composició ha cultivat diversos gèneres que inclouen des de l’obra solista a la gran orquestra. A més de l’obra simfònica i de cambra, ha realitzat una tasca important en l’àmbit de la composició coral, tant en obra pròpia com en l’ harmonització de la cançó tradicional, la qual ha estat interpretada per corals de prestigi a Catalunya i a Europa.
Disposa d’obra enregistrada en discs monogràfics sobre part de la seva obra per a piano i música de cambra a la col·lecció Ars Harmònica del segell La mà de Guido, i els enregistraments portats a terme per intèrprets tan diversos com el grup Bartok, el Trio de París, la London Sinfonietta, el Quartet Glinka, entre d’altres.
La seva obra ha estat interpretada i difosa a diversos països d’Europa, a més d’Israel i Japó. És membre de l´Associació Catalana de Compositors del 1981 ençà.
-
Homs, Joaquim
Joaquim Homs (1906-2003) finalitzà els estudis de batxillerat i de professor de violoncel el 1922. Fins el 1929 practicà la composició de forma autodidacta i cursà la carrera d’enginyer industrial, professió que exercí fins al 1971. Durant els anys 1931 al 1936 amplià els seus coneixements musicals amb Robert Gerhard, deixeble de Pedrell i Schoenberg.
Homs, des dels inicis es plantejà la necessitat de resoldre el problema que suscitava la crisis de la tonalitat i, curiosament arribà a una solució que l’acostà al dodecafonisme schonberguià. En l’evolució d’Homs es difícil distingir grans cambis estètics, més aviat es podria parlar d’un procés lògic i coherent en l’adopció de noves idees. Això no obstant es pot observar un canvi molt subtil en les obres que compon a partir del 1967 i 1970, on el trànsit dolorós de perdre la seva esposa i el seu mestre i amic Robert Gerhard confereix a la música un to nostàlgic i dramàtic difícil de percebre en produccions de períodes anteriors. Així mateix la coloració adquireix més lluminositat i la línea melòdica un accent contemplatiu més remarcable.
La producció musical de Joaquim Homs assoleix la xifra de dues-centes cinquanta obres de tots els gèneres instrumentals i vocals, entre les quals, tres han estat seleccionades per a representar Espanya en els festivals de la SIMC a París (1937), Varsòvia (1939) i Stockholm (1956).
Va ser guardonat amb la Medalla d’Or al Mèrit Artístic-1981,la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes-1993, el Premi Nacional de Música-1994 i els Premis Nacionals de Música 1992 i 1999. L’any 1989 va ser elegit membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Té més de vuitanta obres recopilades en diferents segells discogràfics entre els quals cal esmentar set CD’s monogràfics.
(Més informació a www.joaquimhoms.org) -
Juárez Bayón, Antonio
Antonio Juárez Bayón va néixer a Villaverde de Arriba, León (Espanya). Va realitzar els estudis de solfeig al Conservatori Provincial de Música de León de la mà del professor Fructuoso Adán Martínez amb qui inicia els seus estudis de saxòfon.
Durant diversos anys va formar part de la Banda de Música de l'Exèrcit de León, continuant amb els seus estudis de saxòfon amb l'eminent professor de clarinet i saxòfon Félix Mozo Núñez, titular de la càtedra de clarinet del Conservatori Superior de Música de Maracaibo.
A Barcelona va cursar estudis amb el prestigiós professor de saxòfon i clarinet del Conservatori Superior de Música del Liceu i del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, el Sr. Marcelino Bayer Gaspá. Va realitzar estudis d'estètica general, història de la música espanyola i harmonia amb el professor i especialista en contrapunto i harmonia d'aquest conservatori, el Sr. José García Gago.
Des de la seva arribada a Barcelona va formar part de la Banda de Música de la Policia Armada com a saxòfon solista i, després d'acabar els estudis superiors, va obtenir el Títol Professional de la carrera de saxòfon al Reial Conservatori Superior de Música de Madrid.
Va dirigir la Banda de Música de la Policia Armada a Barcelona i uns anys més tard va dirigir la Banda Simfònica de Badia del Vallès (Barcelona).
També ha dirigit i format part d'altres agrupacions musicals i del quartet de saxòfons Epsilon. Actualment es dedica a l'ensenyament de música com a professor de saxòfon. -
Lalanza, Jordi
Jordi Lalanza i Garcia (1974) compositor, pianista i pedagog.
Com a compositor ha obtingut el primer premi del Concurs Frederic Mompou 2002 i va ser finalista al Concurs Joaquim Maideu 2004. Durant l’any 2002 va ser presentat en diversos programes de radio a Mèxic, amb motiu d’una gira per aquell país, tenint així l’ocasió de mostrar la seva obra i de donar la seva opinió sobre la música catalana del segle XX.
Com a pianista, ha estat assistent del seu mestre Leonid Sintsev a l’escola de música de Premià de Mar. Ha fet recitals per tot Catalunya obtenint molt bona crítica i una excel·lent acollida per part del públic davant del qual ha actuat tant com a solista com en formacions de música de cambra. Forma part juntament amb el flautista Marcel Leal del duet Scherzo.
Com a pedagog ha obtingut molt bons resultats amb els seus alumnes en concursos per a piano i de composició (concurs de piano de Vilafranca del Penedès, L’Arjau, concurs de piano de Berga, etc.). -
Lamote de Grignon, Joan
Joan Lamote de Grignon i Bocquet (Barcelona 1872-1949). Estudià al Conservatori del Liceu, únic a Barcelona en aquell moment. Antoni Nicolau fou el seu professor de composició i una de les persones que més el va influir en la seva carrera musical.
El 1890 va ser nomenat professor de piano al Conservatori del Liceu i és llavors que començà la seva activitat pianística. Si bé l’activitat musical de Lamote es va estendre durant un període molt llarg de la seva vida, la seva formació ideològica i musical, es va consolidar durant la època en que va triomfar el Modernisme que el va influir poderosament.
El 1899 neix el seu únic fill, Ricard, nom escollit per la seva gran admiració a Richard Wagner. Per aquella època composà la Gavota en re major, Sis cançons catalanes, Imogina i L’Angelo, alguna d’elles estrenades al Teatre Líric.
El canvi de segle ens presenta ja un Joan Lamote amb prou maduresa per a la composició d’obres més ambicioses. Ens trobem amb el poema simfònic Médora (estrenat al Liceu el 22 de març de 1900), l’oratori La Nit de Nadal (1902) i el poema líric Hespèria (estrenat al Liceu el 25 de gener de 1907).
El 1910, tot i que guanyà per oposició el lloc de Director de la Banda Municipal de Barcelona, no accedí al càrrec per pressions polítiques. Aquell mateix any, però, Lamote va poder fundar sota els auspicis de l’Associació Musical de Barcelona, l’Orquestra Simfònica de Barcelona, entitat que dirigí fins al 1925. Aquesta orquestra va assolir una gran rellevància en la vida musical de Barcelona i de Catalunya. A partir del 1914 recupera el seu lloc a la Banda Municipal de Barcelona on hi resta fins al 1939 exercint una gran tasca artística i pedagògica acostant la música simfònica a les classes populars.
Va arranjar per a la formació de vents les obres més importants del repertori simfònic i líric on destaquen el Preludi del Lohengrin de R. Wagner o la Simfonia del Nou Món de Dvorak; a part del seu catàleg amb més de 60 obres originals per a gran varietat de conjunts i formacions en les que cultivà diversos gèneres, des del lied fins a la música simfònica passant per la sarsuela i l’òpera. -
Lamote de Grignon, Ricard
Ricard Lamote de Grignon i Ribas (Barcelona 1899-1962). Fill de Joan Lamote de Grignon i Bocquet, director i compositor de renom internacional que exercí una gran influència sobre la vocació i l’educació del seu únic fill. Realitza els seus estudis musicals al Conservatori del Liceu i a l’Acadèmia Marshall de Barcelona. Quan tenia 20 anys entra a formar part de les orquestres Simfònica de Barcelona i la del Gran Teatre del Liceu. Inicia la seva carrera com a compositor amb la col·lecció de peces per a piano, Engrunes. El 1930 entra com a director de l’Orquestra Simfònica de Girona i dos anys més tard guanya per oposició la plaça de subdirector de la Banda Municipal de Barcelona. Els avatars de la Guerra Civil l’obliguen a desplaçar-se a València treballant com a subdirector de l’orquestra d’aquesta ciutat al costat del seu pare, fundador i director d’aquesta formació. De retorn a la seva ciutat natal i sense deixar de composar en cap moment, rep diversos encàrrecs de músiques per a pel·lícules de les que se’n comptabilitzen més d’una vintena així com un gran nombre de col·laboracions diverses en programes radiofònics. Finalment el 1957 aconsegueix el nomenament com a subdirector de l’Orquestra Municipal de Barcelona al costat del seu bon amic Eduard Toldrà.
La seva obra consta bàsicament d’obres simfòniques com Facècia (1936) que obtingué el Premi Juli Garreta el 1938, Dos Petits Poemes, Cartell Simfònic (1936), Tres Sonates del Pare Soler o Simfonia Catalana (1950), entre d’altres, així com Concierto Mágico, música per a la pel·lícula del mateix nom i Tríptico de la Piel de Toro, ambdós per a piano i orquestra. Ballets com El Rusc, estrenat al Gran Teatre del Liceu, Somnis (1929) o Un Prat dedicat al seu “pare i mestre”, també un Divertiment (1936), ballet per a orquestra de jazz simfònic. Òperes de gran format com La Cabeza del Dragón (1939) estrenada el 1959, amb llibret de Valle-Inclán, i de cambra com Le Petit Chaperon Vert amb text francès de Marià Camí, o Màgia, amb llibret propi, estrenada el 1952 i l’òpera infantil La Flor estrenada el 1934 i interpretada en diverses ocasions. També trobem poemes simfònics com Enigmes que obté el Premi Ciutat de Barcelona l’any 1950 així com la seva obra pòstuma El Càntic dels Càntics finalitzada abans de la seva mort el 1962. En la seva música vocal hi destaquen obres per a veu i piano sobre poemes de Carner, Maragall i d’altres i també peces corals com el Romance del Caballero i l’harmonització de cançons tradicionals. Conté també obra per a piano, i diverses obres per a diverses formacions instrumentals com son Toccata, Premi Santa Llúcia 1957 de Joventuts Musicals; Goya, sis peces desagradables per a deu solistes i el conjunt de petites peces per a diversos grups de vent titulades Miniatures, destinades com a exercicis previs als assajos per als instrumentistes de l’Orquestra de València.